L'ARBRE GRIS

En mig d’un bosc d’alzines
hi trobaràs l’arbre gris.
Somiqueja i plora, trist.
Abatut diu, amb veu fina:

-Si tot és ple de colors
Per què jo sóc blanc i negre?
Per què m’ha tocat el rebre?
Voldria ser com les flors...

Cap a les deu del matí
i després de ploure fort
rere un núvol sortí, tort,
un gran arc de Sant Martí.

Veient l’arbre gemegar
es va obrir ben desplegat
i vessant, de bat a bat,
tot de colors va escampar.

N’hi havia molt lluents
d’altres foscos i apagats.
Eren macos tots plegats!
Mica a mica van caient.

I de sobte, un ocell
no pot creure el que veu.
Se’l mira de cap a peu
i diu:-Ets l’arbre més bell!-

Era blau amb fulles blanques,
grogues, vermelles i verdes,
colors vius per les esquerdes
i molt lluentes les branques.

EN BLANQUET

.

En un rellotge de paret

en mig de l'habitació,

llençol blanc i mort de por,

és on hi viu en Blanquet.

.

Quan són les dotze tocades

mira be per un forat

molt en compte treu el cap,

després surt, quan tu bades.

.

No te'l miris a la cara.

És un fantasma poruc

i si s'emporta un ensurt

surt pitant, com una bala!

.

Passeja pel menjador,

per la cuina i pel bany.

La banyera, un estany.

La teulada, un turó.

.

Hi ha al balcó dues cortines

i s'hi acosta per parlar

amb el seu dolç udolar.

-Déu ser un parent- imagina.

.

I veu, a través dels vidres,

el jardí plè de neu blanca

i més enllà de la tanca

troba un bosc de flors i alzines.

.

Bocabadat pel seu encis

la neu, la llum, el color,

insectes, ocells...però...

Què és allò, un arbre gris?...

.