L'ARBRE GRIS

En mig d’un bosc d’alzines
hi trobaràs l’arbre gris.
Somiqueja i plora, trist.
Abatut diu, amb veu fina:

-Si tot és ple de colors
Per què jo sóc blanc i negre?
Per què m’ha tocat el rebre?
Voldria ser com les flors...

Cap a les deu del matí
i després de ploure fort
rere un núvol sortí, tort,
un gran arc de Sant Martí.

Veient l’arbre gemegar
es va obrir ben desplegat
i vessant, de bat a bat,
tot de colors va escampar.

N’hi havia molt lluents
d’altres foscos i apagats.
Eren macos tots plegats!
Mica a mica van caient.

I de sobte, un ocell
no pot creure el que veu.
Se’l mira de cap a peu
i diu:-Ets l’arbre més bell!-

Era blau amb fulles blanques,
grogues, vermelles i verdes,
colors vius per les esquerdes
i molt lluentes les branques.