miércoles, 21 de agosto de 2013

ELS CASTELLERS DE LA CLOSCA

-Compte! Compte amb la closca, que me l’acabo de raspallar!- El senyor Pol, el més vell dels caragols, té la closca acabada de polir, ratllada de tres colors ben definits, en presumeix i es passeja tot ufanós donant ordres.
-Acostat més, va ràpid que no tenim tota la setmana! Posa’t aquí, així, ben encaixat i no et moguis per res.-
Han fet un rotlle de dos pisos, d’aquí a demà n’haurien de pujar uns altres dos.
-Farem un tres de set!- crida amb força estirant les banyes.
Se senten murmuris...
-Es que s’ha tornat boig?- diuen uns.
Que no recorda el tres de cinc, ens hi vam estar deu dies per pujar-lo!- diuen d’altres.
-Va! Ja n’hi ha prou de remugar, anem per feina!-
Aquest cop ho aconseguiran en una setmana, el caragol Pol ho sap. Farà que s’enfilin per mides. A sota els més grans i grossos per poder fer una base forta i, a mida que vagin pujant, cada cop, els més petits.
L’enxaneta serà el seu nét Palet. Va néixer ahir i és  tot esquifit.  D’aquí a cinc dies, quan en Palet arribi al cap de munt i si no se la menja abans, farà onejar un brot de fulla d’espígol, la senyera dels caragols.
-Molt bé... Molt bé... Apa! Ara comenceu a pujar de tres en tres. Compte a no passar pel mateix camí de baves o relliscareu cap a terra.-
Des de l’alba fins el vespre sis caragols mitjans s’apilen formant dos pisos perfectes de tres.

-Tothom atenció! Quan el castell hagi pujat, tots traieu el cap molt enfora amb les banyes ben estirades. Si tenim paciència, ben segur que algun gegant de dues potes ens farà la foto. No us preocupeu, divendres plourà i tindrem les banyes remullades, ningú s’assecarà. Va! Amunt, amunt, que s’acaba la setmana!-


FOTO:  ©Carles Serret Bernús

domingo, 9 de junio de 2013

LA MEVA JO


Surt el sol i res no ha canviat.
No he complert la meva promesa de veure un nou dia amb una nova llum. La promesa de mirar-me al mirall i trobar una nova imatge millorada. D’obrir l’armari i creure que tot m’està bé i de saber, que ja és hora, quin és el maquillatge més òptim per a mi. Res no ha canviat.
Veig el meu “CARPE DIEM” escrit en un post-it grog enganxat a la tapa de l’agenda marró. De tan llegir-ho ha perdut el seu sentit.
Al mirall de l’armari hi ha un ésser irreal amb la pell seca, cara de son i un negre embull llanut al cap. Miro i remiro i res, no hi ha resposta, no surten guspires de llum ni estels daurats i la imatge no es transforma... Tot igual.
Al fons, molt a fons dels ulls, lluita per sortir aquella lluentó que sempre veig i que espero. M’hi endinso per trobar la manera de fer-la aparèixer. Negres ulls que m’observen fixament per fora i per dins. I només hi trobo tristor. Una barreja de malenconia dels bons temps i d’enuig amb mi mateixa, per no haver fet les coses com s’han de fer.
Des del cap fins avall ja ni parlem. Sota les ratlles del pijama s’hi pot intuir una incerta massa de carn rematada amb dos peus d’ungles mal pintades de vermell.
Les hauria d’arreglar una mica. Agafo els estris de manicura i em disposo a fer contorsionisme. Ben asseguda als peus del llit, m’agafo la cama esquerra amb les dues mans i, sense respirar, diposito el turmell sobre el genoll dret. No veig les ungles, haig d’anar plegant els dits un a un per a llimar-les. La respiració tallada i la cuixa vermella sobre el genoll per la pressió del peu. Quin mal abaixar la cama! Ara l’altra. I després s’han de repetir tots els moviments per a pintar les ungles. Amb dues capes de color!
Visc tota una aventura per poder tenir els peus presentables.
Ja puc respirar amb normalitat i tinc uns peuets la mar de polits, però el meu aspecte no millora.
La pedicura, el posar i treure mitjons i lligar sabates, són el meu esport de risc. Sempre ensopego i haig de lluitar amb la panxa.
Passa el mateix amb la higiene personal. Maldestres moviments de malucs, com en una mal ballada dansa del ventre, bellugant el cul a dreta i esquerra per poder arribar amb l’esponja fins el punt adequat. Complicat, molt complicat!
Per rentar-me els peus faig més equilibris que un acròbata. Sempre amb el perill afegit de relliscar dins la dutxa. Arriscat, molt arriscat!
Sort que encaixo perfectament entre les quatre parets de la mampara que envolta el plat de setanta per setanta.
Tot això dos cops al dia, perquè vius amb la sensació que fas molta més pudor que qualsevol persona no obesa.
I la feina de casa? Les olimpíades. Tinc dificultats per portar la compra des de les botigues, sobretot quan oblido el carret. Dificultats per ajupir-me i netejar el bany, els armaris baixos de la cuina o canviar l’aigua de fregar el terra.
Coses que els no obesos fan amb tanta naturalitat, per a nosaltres són l’esforç i el cansament de cada dia.
Aquests són els pensaments diaris i el dolor de sentir-te incapaç de continuar, el desànim, la depressió i el continu rumiar: Per què no puc?... Per què no en tinc ganes?... No m’ajuda massa tot això.
Respiració profunda... Una altra... Tornem-hi... Res.

El mirall diu que no hi ha canvis, per molt que hi insisteixi.
Es clar que quan surto de la dutxa, vestideta i amb quatre colors a la cara semblo una persona i tot.
Potser que m’hi posi.
Amb l’aigua tèbia lliscant pel meu cos, puc recordar els plàcids banys de sol i mar al nord de l’illa, on he passat unes vacances ben merescudes. He treballat molt, he estudiat encara més.
M’agrada la olor d’aquest xampú i la de la crema suavitzant que m’ajudarà a pentinar-me. “Rica en queratina”, escrit a l’etiqueta de l’envàs. Un percentatge mínim, però alguna cosa farà.
Un cop seca la pell, la meva súper crema hidratant, reafirmant i no sé quantes coses més que s’acaben amb “ant” i que se suposa fan miracles.
A les classes de preparació per a la cirurgia ens han dit que hem de començar a hidratar la pell, a fi de tenir-la més flexible per a la operació i després, per fer-la tornar a lloc tant com es pugui.
A la cara, unes altres cremes específiques pel rostre.
Base clareta, ombra d’ulls verda i una ratlleta molt fina a la parpella superior. Les pestanyes ben negres i als llavis ja m’hi posaré una mica de lluentor sense color més tard, un cop hagi esmorzat.
Se suposa que m’he pintat els ulls de verd pensant en vestir-me d’aquest color, però em ve més de gust la samarreta negra...Com sempre. Agafaré la bossa i les sabates de color molsa.

Torno al mirall de l’armari.
Hi ha una altra imatge, amb barnús, no molt millor que la que acabava de veure. M’hi estic una estona observant i la tristor encara hi és. No puc sortir així al carrer. Em tallo els cabells?... Em faig una cua de cavall?... Potser una brusa més ampla... Tinc gana.
No, no pot ser que tingui gana, no he fet cap esforç per tenir-ne.
Sí, tinc gana.
A la cuina m’estan esperant un suc de taronja, el cafè, les torrades amb melmelada light, una sacarina i un raig de llet. Ho engoleixo amb el mal pensament de que no ho hauria de fer, és massa... O no?
No.
I si també em menjo un plàtan, no passarà res. M’aniran bé el magnesi i el potassi, com que tinc rampes a les cames.
La xocolata negra, sense sucres afegits, també en té de magnesi i un trosset no em farà cap mal.
A la bossa hi fico unes barretes substitutives per si de cas, a mig matí faré un cafè i no vull menjar pastes ni porqueries dolces, tampoc m’agraden. És una gran sort!
Asseguda a la cadira de la cuina, tanco els ulls i em recordo a mi mateixa.
Recordo que, no fa tants anys, no tenia cap importància el meu volum.
I no era tan important, ni hi pensava, perquè era el que havia de ser. Clar, així és fàcil.
Recordo que tot m’estava bé, tot i que jo ja era d’anar de negre. M’agrada aquest “no color”.

He tancat els ulls un moment? O dos...?
Es fa tard. Haig d’anar a comprar, la nevera està buida i tinc dos homes que mengen. Sort d’ells que poden!
Passo un drap per dins de la nevera, ja la vaig deixar neta abans d’anar de vacances, i la poso en marxa.
Una última mirada a la cuina per veure que tot està en ordre.

La cuina, el pitjor lloc de la casa. Aquí hi ha tot allò que em fa por, tot i que tinc molta cura del que compro. Que no sóc de gastar diners en llaminadures ni greixos, em fan fàstic.
Sí, no és cap broma.
Els greixos em fan fàstic i els dolços no em criden massa l’atenció, puc estar-me’n.
I així doncs, pensareu, cóm s’ho ha fet? No ho sé ni jo mateixa.
Fins i tot faig un control escrit del que menjo i no faig trampa, perquè seria absurd fer-me trampa a mi mateixa.
I en aquest llistat ningú veurà ni dolços ni embotits. No hi són, ni a la llista de la compra.
Els iogurts 0%, els formatges light (de tant en tant me’n menjo un rodó de cabra, a la amanida), la llet semi i aigua, molta aigua.
El pa, poc, no m’apassiona. I la meva germana que es passa el dia menjant pa i apa, ben prima. Quines injustícies!
Ben segur que alguna cosa faig malament, però no sé quina és.

Si dinem fora de casa, amb gent que pot veure’m menjar, jo menjo menys, molt menys del que em ve de gust. Així, penso, no poden dir que estic grossa per ingerir massa quantitats. Només em permeto unes postres de nous caramel·litzades amb nata, les poquíssimes vegades que surto a dinar amb el meu marit. Només amb ell.
Sempre demano plats lleugers d’amanides, tot i que a casa les fem cada dia. Però si demano pasta o arròs, per exemple, poden dir que engreixa i no penso donar aquesta satisfacció a ningú. Només quan dinem els dos sols demano un plat de pasta.
Em fa molta vergonya menjar davant la gent.
La vergonya que no tinc, curiosament, d’anar a la platja on ningú em coneix, amb bikini.
En canvi, allà on més o menys saben qui sóc, com a la piscina de la comunitat, ni tan sols hi baixo. Tinc la sensació que tots aquells cossos perfectes em miren i remiren qualificant-me i veuen amb rajos x el que he esmorzat aquell dia.
Ja no és qüestió de bikini o banyador, ocupo el mateix espai d’una o d’una altra manera.
Es tracta de braços, cames, (sobretot cuixes), de pits descomunals despenjats, d’un coll que és el doble o el triple del que hauria de ser amb la seva doble o triple papada.
Es tracta també, d’estirar-me i aixecar-me de la tovallola. M’haig d’agenollar per posar-me dreta. I no puc estar massa temps panxa a terra perquè m’ofega el pes.
Així que, a la platja, em dedico a passejar amunt i avall i no massa estona perquè a sobre, tinc la pell delicada i per molta protecció que li posi, em cremo amb facilitat.
I això és el que he fet aquest estiu, com tots des de fa uns quants anys. Anar amunt i avall i tapar-me del sol i de les mirades.
Com les que haig de suportar al carrer, que sembla que jo sigui la primera i única persona obesa que han vist mai. Et miren de dalt a baix i només els hi falta vomitar de la cara que posen.

La gent no obesa que ens fa aquests menyspreus hauria de viure aquesta situació ni que fos un cop a la seva vida, tan sols uns dies, una setmana. S’ho pensarien dos cops abans de deixar-nos de banda als obesos només pel fet de ser-ho.
I entendrien que, simplement, tenim una malaltia que ens costa controlar. La base del problema, en molts casos, sol ser de caire psíquic i contra això no hi ha dieta que valgui.
Aquesta operació és només un pas, tubs que es tallen i s’enganxen aquí o allà i tot funciona quasi com abans. És el punt de sortida, no ens regalen res.
A partir d’aquí, la feina és nostra.

L’armari i el seu mirall delator.
Per què he menjat el plàtan i la xocolata?
Em deixo caure sobre el llit desfet i em venen ganes de desaparèixer del món, què hi faig jo aquí? Ocupar més espai del que em correspon. Més espai al llit, més espai al sofà, tot l’espai de les cadires i més pels costats. Als seients del autobús i als del metro sempre toco a la persona que va al meu costat, per això moltes vegades no m’assec.
Intento creuar les cames molt dignament per semblar un pèl més femenina, però no hi ha manera. No sé ben bé com denominar aquesta postura. Em veig ridícula reflectida al mirall i torno a posar cada cuixa al seu lloc.
El primer que faré, l’hivern de l’any que ve, serà comprar-me unes botes altes.
Estic farta de dur botins perquè no em tanquen les cremalleres de les canyes. Unes de tacó alt, de pell marró amb alguna sivella.
Deixo de somniar i em disposo a vestir-me.
Definitivament, els pantalons i la samarreta negres. Em fan més prima.

Demà passat tinc visita amb la cirurgiana i l’anestesista. Aquest any d’espera ha passat volant, tot i que en començar les classes i les tandes de proves i proves, semblava tan llunyà...
Tinc por, molta por.
La mateixa por amb la que vaig sortir de la consulta del endocrí, quan em va dir que la millor solució per a mi era la cirurgia. En aquell moment el meu estómac es va encongir amb l’ensurt. Ja es podia haver quedat així per sempre.
Segons el doctor, les meves analítiques estaven bé i, tret de la hipertensió, la meva salut era bona. Traient la hipertensió i la obesitat per sí mateixa és clar, que ara ja sé que és una malaltia crònica. El perill d’engreixar ens envolta sempre als obesos.
Recordo que vaig anar a aquella consulta a través de la meva doctora de família. Ja feia temps que intentava una i una altra vegada fer dieta. La feia bé i m’aprimava uns quilets, però m’avorria i tornaven tots i uns quants més, no fos cas que se sentissin sols.
Em va derivar a l’especialista dient que no veia resultats amb les dietes i que ell em podria receptar medicació per ajudar-me a perdre pes.
Jo no havia pensat mai en operar-me, no ho veia necessari per a mi. Sempre havia pensat que ho podria fer tota sola. Quin error!
Vaig sortir de la consulta tremolant. M’operaven!
Tothom a qui trucava em deia que era el millor que podia fer. Tots coneixien algú que ho havia fet o a algú que coneixia a algú altre que estava operat i estaven molt contents. Tot eren ànims. Poc a poc em vaig tranquil·litzar.
I ara tornem a tremolar.
Ja queda menys pel gran dia i tot són preguntes sense resposta, per molta teoria que hagi rebut. Embolic mental d’un futur abstracte i massa proper.
Quin tipus d’operació serà? Cóm s’acabarà tot això? Podré menjar això o allò?
Menjaré tot allò del que m’he d’acomiadar per si de cas mai més ho puc fer.

Mirant-me al mirall de l’armari, veig la tristor i la por dels meus ulls negres fent les preguntes clau, altre cop. Les que em persegueixen ja fa un temps. Les que em ronden de dia i de nit:
Me’n sortiré? I després què...?
Després tindré una nova oportunitat de ser com era, o millor encara.
Serà molt millor, perquè ara sí que sabré valorar el volum del meu cos d’abans, quan per a mi era tan normal no patir pels quilos que no em sobraven.

I quan han passat ja més de dos anys de la meva operació, la feina està feta i continua. És per sempre. I la faré amb ganes, perquè s’ho val, no serà cap esforç trobar-me bé i sentir-me a gust dins meu.
Vaig  patir una complicació tres dies després de l’operació, quan ja era a casa. Vomitava sang perquè una grapa em va esgarrapar l’estómac per dins.
Set dies d’ingrés sense menjar ni beure, amb dues vies: una pel sèrum i l’antibiòtic, l’altra pel protector d’estómac.
Quatre endoscòpies, tres d’elles sense sedació, per veure com evolucionava.
Onze quilos perduts, una flebitis a cada braç, febre i anèmia.
Sis dies al llit, sense bellugar-me per quasi res. El tercer dia ja em van deixar anar al vàter, acompanyada es clar.
Em rentaven al llit i l’últim dia, quan vaig poder-me dutxar i rentar-me el cap, va ser una alliberació.
Aquell dia, quan em vaig veure al mirall del lavabo de l’hospital, no em coneixia.
Hi havia una cara llarga amb dos ulls immensos, pàl·lida i molt trista.
Amb tot i aquesta complicació, ho tornaria a fer. És el millor que he pogut fer per a mi.
Dins el mirall de l’armari puc veure una nova imatge renovada i molt millor del que esperava. Hi ha una gran mirada alegre que m’observa per dins i per fora, que em veu escollir colors amb seguretat i que s’adona que quasi tot m’està bé.
Roba de colors clars. Botes altes de canya llarga i sivelles, en pell color marró.
La pell hidratada amb bon aspecte, lluent, com els cabells. I quasi sense maquillar, que ja no cal que m’amagui darrere dels colors.
Sentir-me lleugera a l’hora de vestir-me o posar i cordar sabates.
Com vaig plorar aquell dia que em vaig sorprendre amb les cames creuades!
No sé quant temps portava en aquella postura i en descobrir-me així, ho vaig dir a tothom.
I quina facilitat per ajupir-me i pintar-me les ungles dels peus, sense perdre l’alè.
 L’embolcall de la doble persona que m’envoltava ha desaparegut, ha caigut pel seu propi pes i a sota he trobat, per fi, la meva jo.

martes, 24 de abril de 2012

IMATGES (1er. premi narrativa breu, el Congrés-Indians 2012)



Truquen a la porta.
Ja és aquí.
Avui no l’he vist venir. La mare no m’ha deixat sortir al jardí, plou.
Segur que m’ha portat alguna cosa. Sí. Se m’atansa amb un cansat somriure i m’agafa a coll.
Dec haver dit alguna cosa graciosa perquè tots dos riuen.
Què és? Sembla un pal dels que cauen dels arbres. El fa córrer sobre un paper que s’embruta...Quina bajanada! I això m’ha de fer gràcia?
Ho provaré després perquè ara no tinc temps, la mare m’ha fet el sopar.
Fa una estona m’ha ficat dins l’aigua calenta, escumosa i olorosa i em feia carícies amb una esponja color marró.
Això que menjo està bo però, no sé, cada dia ho trobo menys dolç i més espès. La llum del sostre fa ombres estranyes sobre la taula, parada amb les estovalles de fil i la vaixella blanca que li van regalar el avis a la mare. Mengen poc a poc i parlen en veu baixa.
He tastat el pal que m’ha dut el pare, té mal gust. Li he donat uns cops sobre la taula però no fa cap soroll especial. Llavors, el pare, ha agafat la meva mà i l’ha fet rodolar sobre el paper. En sortien rodonetes y ones llargues que anaven amunt i avall. No està malament.
Me’l he mirat per tots cantons i encara no li veig res d’especial, només surten ratlles quan el mou el pare, jo no en sé.
Les postres! Tenen gust de llet. Hi ha unes cosetes blanques que no sé què són, la mare hi ha posat sucre i està molt bo.
I després de sopar jo me’l miro, el pare, que beu aigua negra d’una tasseta i l’escolto com parla i em mira. No l’entenc, però m’agrada.
De cop canvia la veu i sembla la de la mare i fa ganyotes o fa veure que s’espanta o m’espanta a mi... És divertit, però no sé què diu.
La mare riu i s’amaga rere les seves mans, però jo la veig.
El pare em torna a mirar i parla poc a poc. I aquesta conversa que té amb mi i que jo no entenc, es va fent més i més suau fins que calla.
Me’l miro, li toco les orelles, bufa i fa sorolls amb el nas.
On és la mare? El pare no parla però sento que els plats i els coberts es belluguen a la cuina.
Ja fa estona que el pare dorm sota meu i la mare em fica al llit.

Dos quarts de set del matí. Què difícil és sortir del llit si te’n vas a dormir tard! Eren quasi les dues de la matinada quan deixava els llibres. Nervis. No puc esmorzar.
Vaig fent repàs de tot mentre em faig la trena del cabell davant el gran mirall del rebedor.
M’agrada més pentinar-me aquí, així em veig sencera i em miro i em torno a mirar...Però avui no, avui penso, repasso i em poso molt nerviosa.
La trena està torta. La mare la torna a fer.
La roba de l’escola no és gens bonica, però ens la fan dur. A la mare sí que li agrada, diu que així gastem menys en roba i em vol convèncer que estic la mar de maca. No s’ho creu ni ella, això...
L’uniforme fins sota els genolls i allà hi comencen els mitjons.
I les sabates? Planes i marrons, semblen d’home. Lletges, molt lletges!
Les nenes més grans no la porten, aquesta roba. Cada dia un vestit i sabates de taló sense mitjons.
I es pentinen com volen, fins i tot amb els cabells sense recollir o amb cintes de colors. Jo també ho faré quan sigui gran.

Però avui no em preocupen aquestes coses que altres dies em fan venir ganes de no sortir al carrer. Avui és un dia molt especial, important, decisiu diria jo. M’estic jugant les vacances amb els pares.
Si passo aquest curs, el pare m’ha promès un viatge, una passejada en vaixell per veure les illes, se’n diu creuer.
Ja veig el mar, verd i blau, fort i en moviment, immens...escumós i olorós com l’aigua de la banyera quan em banyava la mare.
Ho vaig dibuixar tot al meu quadern, a llapis, un llapis tou i molt negre quasi carbonet, deixant espais en blanc per simular l’escuma que fan les ones quan el vaixell trenca el mar. I les illes que, desde lluny, semblen muntanyes sobre l’aigua dibuixant l’horitzó.
I el nostre jardí, des d’on veia arribar el pare quan tornava de la feina, amb el seu cansat somriure. Allà hi ha un ametller i un llimoner i una mimosa prop de la porta, que omple la llar de dolç perfum.
A la meva llibreta també es pot veure la meva casa, la casa dels pares, petita i blanca amb finestres blaves plenes de flors de les que el pare en tenia molta cura. Acollidora, tant, que molt sovint era plena de gent.
La gent no la dibuixo, no en sé de fer les cares, no em surten. Dibuixo coses, el pare se les mira i somriu.

Tres cops l’any els avis ens visiten i per a mi són dies de festa encara que hagi d’anar a escola.
La mare fa uns dinars molt especials aquests dies, que sempre acaben amb dolços i regals.
Els meus regals són, quasi sempre, llapis negres i de molts colors i unes llibretes molt grans per dibuixar on m’hi cap tot.  Tot menys persones, perquè no en sé de dibuixar gent. 

Les persones ja no hi són. Només queda la casa. S’han acabat les festes, els Nadals i aquelles eternes reunions familiars i d’amics.
Gent que ja no hi és, van fugir quan la mare es va quedar sola. Aquell dia també hi havia enrenou a casa nostra, però ningú reia.
La mare dreta, ben dreta, tota de negre, no plorava.
Tot ho va fer ella. I tothom se la mirava.
Estava trista i enfadada amb el pare, perquè va marxar massa aviat.
Què faria ara ella?
El va vestir amb la roba de mudar, les sabates ben lluentes. Pentinat. No semblava cansat, però dormia i somreia com sempre.

Com voldria tenir el seu somriure en els meus quaderns!

Què lluny queden els banys escumosos i olorosos de la mare, la casa blanca i blava plena de flors, els llibres, el nervis que no em deixaven ni dormir ni menjar, ni tant sols pentinar-me bé...
I tot està en els meus quaderns, bé, no tot, em falta el somriure del pare perquè mai no em va sortir bé dibuixar cares.

I a la meva edat, a punt de ser àvia, penso que els meus fills tenen els meus records, de quan veien al seu pare tornant a casa cansat de la feina, records dels banys d’aigua calenta, escumosa i olorosa, de las carícies de l’esponja natural color marró, com ho feia la mare, de les textures i els sabors, de les cares i els somriures.
Tinc el cap ple dels meus records d’infantesa. Es poden veure en els meus quaderns “tacats” amb el carbó d’aquell pal que jo no coneixia i que el pare em va portar, quan tornava de la feina amb el seu cansat somriure.

I per poder conservar i compartir aquells records, vaig fer aplec de totes les imatges d’aquella vida i les vaig ordenar en el temps, una darrera l’altre, des dels grisos fins als colors i les vaig col·locar dins d’una capsa de galetes.
La capsa de llauna, pintada i rovellada, plena de postals de tants viatges i fotografies de quan vaig néixer, les meves vestida amb l’uniforme de l’escola, les fotos del creuer, el viatge de noces al poble en la casa dels pares, les dels meus fills i el somriure del pare.

I ara els meus fills el veuen  en imatges i l’enyoren sense haver conegut  l’avi, el pare.

jueves, 8 de septiembre de 2011

L'ARBRE GRIS



En mig d’un bosc d’alzines
hi trobaràs l’arbre gris.
Somiqueja i plora, trist.
Abatut diu, amb veu fina:

-Si tot és ple de colors
Per què jo sóc blanc i negre?
Per què m’ha tocat el rebre?
Voldria ser com les flors...

Cap a les deu del matí
i després de ploure fort
rere un núvol sortí, tort,
un gran arc de Sant Martí.

Veient l’arbre gemegar
es va obrir ben desplegat
i vessant, de bat a bat,
tot de colors va escampar.

N’hi havia molt lluents
d’altres foscos i apagats.
Eren macos tots plegats!
Mica a mica van caient.

I de sobte, un ocell
no pot creure el que veu.
Se’l mira de cap a peu
i diu:-Ets l’arbre més bell!-

Era blau amb fulles blanques,
grogues, vermelles i verdes,
colors vius per les esquerdes
i molt lluentes les branques.

EN BLANQUET

.




En un rellotge de paret

en mig de l'habitació,

llençol blanc i mort de por,

és on hi viu en Blanquet.

.


Quan són les dotze tocades

mira be per un forat

molt en compte treu el cap,

després surt, quan tu bades.

.


No te'l miris a la cara.

És un fantasma poruc

i si s'emporta un ensurt

surt pitant, com una bala!

.


Passeja pel menjador,

per la cuina i pel bany.

La banyera, un estany.

La teulada, un turó.

.


Hi ha al balcó dues cortines

i s'hi acosta per parlar

amb el seu dolç udolar.

-Déu ser un parent- imagina.

.


I veu, a través dels vidres,

el jardí plè de neu blanca

i més enllà de la tanca

troba un bosc de flors i alzines.

.


Bocabadat pel seu encis

la neu, la llum, el color,

insectes, ocells...però...

Què és allò, un arbre gris?...

.

lunes, 29 de noviembre de 2010

LES VACANCES D'EN TIÓ



Aquest any, el 2010, tindrem neu.
En  Tió sap que el bosc s’ha de gelar i ja n’està fart de tant fred.
S’ha fet un fart de treballar recollint avellanes, nous i ametlles pels nens. En té moltes per repartir.
Però després de tanta feina, està cansat i una mica avorrit de fer cada any el mateix.
—Tot és com sempre, arbres, flors, bolets...ocells...
Els ocells poden volar lluny!—
Aquest any ha pensat que vol sortir.
—Potser un viatge...seria maco conèixer altres llocs!—
—Decidit, aquest Nadal marxo!— Va pensar. I dit i fet va fer les maletes.
—Què hi poso, roba d’estiu o d’hivern?—
—De tot, hi posaré de tot per si de cas...banyador, bufanda, xancletes, polar, flotador, botes...—
—La barretina la deixo dins l’armari amb boletes de naftalina, quan torni ja me la tornaré a posar.—
—On  aniré?— pensava...pensava...
—Hi ha tants llocs...Faré la volta al món? De fet, tinc roba per anar a tot arreu—
En Tió no vol tren ni vol vaixell, vol volar com un estel.
—Aniré a veure el mar!—
Pren l’avió a l’aeroport. Desde dalt veu casa seva, el gran bosc es fa petit, sembla de joguina.
A l’avió donen crispetes, avellanes, ametlles i pot veure una pel·lícula.
—Com a casa!—
El viatge va ser molt llarg, no s’ho pensava que el mar fos tant lluny.
A mida que s’hi apropava el veia gran, immens i tant blau...Molt més que el riu del bosc on ell viu.
S’ha posat les xancletes i la gorra, agafa la tovallola i cap a l’aigua.
En Tió s’empastifa molt i molt de crema protectora, s’ha d’anar en compte amb el Sol.
Tocar la sorra i l’aigua va ser tant emocionant! La sorra es tova i està fresqueta.
—Hi ha molta gent. Ep! Qui és aquell? Si és en Noel!—
Somrient, amb ulleres negres i un gran banyador vermell, duia un flotador amb cap de ren.
—I més enllà...aquells tres...si són els Reis!—
Cadascun amb el seu banyador: en Melcior de blanc, en Gaspar, vermell i en Baltasar, negre. Tots tres amb els seus flotadors de cap de camell.
—Ens hem posat d’acord aquest any!
Però, qui està fent la feina? I els regals?
Es clar...són màgics!—
A la riba hi ha tot de petxines, són ratllades i de moltes mides. —N’agafaré unes quantes per posar-les al bosc—
En Tió es va ficar dins l’aigua.
—Què freda!—
—Què divertit, suro!—
—Ets un tronc i la fusta sura dins l’aigua.— Li va dir en Noel tot ajudant-lo a ficar-se dins el mar.
Podia veure peixos, estrelles, cucs i plantes. És com a casa però tot mullat.
—L’aigua té sal, molta sal. Qui li deu posar? Jo la faig servir a la sopa!—
De sobte tot de nens l’envolten.
L’han reconegut. —Tió...Tió...caga torró!—
Els va donar torró i ametlles i castanyes de la castanyera del poble i unes petites joguines que duia a la motxilla.
I els Reis i en Noel també van fer feina recollint cartes.
Els nens s’ho van passar d’allò més bé!
A l’hora de dinar, en Tió, en Noel i els tres Reis van menjar pa amb tomàquet, botifarra amb seques i  Coca-coles  ben fresquetes.
I per postres tots cinc van demanar gelat amb tres boles gegants de xocolata, nata i maduixa.
Què bons que són!
Els tres Reis tenen un para-sol gegant que fan servir al desert.
—Podríem fer la migdiada a sota.—
El rumor del mar els ajudarà a dormir.
—Com ronca en Noel!—Diu en Tió, que no ha dormit gens.
Quina soneta que té!
Cap el vespre veuen com el Sol s’amaga rere les muntanyes i la gent que marxa cap a casa.
—Demà tornaran...—Pensa en Tió.
—Nosaltres hauríem de tornar cadascú a casa seva, que encara hi ha nens que esperen els torrons i els regals.—
—Aviat hi tornarem.
Podríem anar a veure altres llocs, altres països, conèixer molta gent...i portar regals a tothom!—
Desde el mar tornen a casa, en Tió, en Noel i els tres Reis, molt contents del seu viatge.
Bon Nadal i fins l’any que ve!

martes, 20 de abril de 2010

SI EM DEMANES...


Si em demanes un poema
per mostrar-te el meu amor
tafaneja dins el cor.
Trobaràs aquella nena
que et començava a estimar,
tremolosa i molt tendre,
quan dolçament li vas prendre
dins la butxaca la mà.

martes, 26 de enero de 2010

TEMPS D'HIVERN



De sobte, arriba l'hivern.
El cel és pesat i fred.
Boira al matí
fred fins la nit.

Núvols blancs fets de cotó,
capa immensa de claror.
Quan la neu cau
deixa el cel blau.

Llum vermella a l’horitzó
el Sol ve a donar escalfor.
Colors rosats
porta l’albat.

Les muntanyes i els turons
de la llum treuen nous tons.
Vermell i groc
pinten el bosc.

Neda el riu sota un cristall,
baixa suau solcant la vall.
Terra amarada,
pedra mullada.

Flors que espolsen el glaçat,
negra nit els hi ha deixat.
Herba gelada
flors de rosada.

Venen temps d’abrics y gorres.
Venen temps de menjar sopes.
Venen temps de tardes fosques.