LA MEVA JO

Surt el sol i res no ha canviat.

No he complert la meva promesa de veure un nou dia amb una nova llum. La promesa de mirar-me al mirall i trobar una nova imatge millorada. D’obrir l’armari i creure que tot m’està bé i de saber, que ja és hora, quin és el maquillatge més òptim per a mi. Res no ha canviat.

Veig el meu “CARPE DIEM” escrit en un post-it grog enganxat a la tapa de l’agenda marró. De tan llegir-ho ha perdut el seu sentit.

Al mirall de l’armari hi ha un ésser irreal amb la pell seca, cara de son i un negre embull llanut al cap. Miro i remiro i res, no hi ha resposta, no surten guspires de llum ni estels daurats i la imatge no es transforma... Tot igual.

Al fons, molt a fons dels ulls, lluita per sortir aquella lluentó que sempre veig i que espero. M’hi endinso per trobar la manera de fer-la aparèixer. Negres ulls que m’observen fixament per fora i per dins. I només hi trobo tristor. Una barreja de malenconia dels bons temps i d’enuig amb mi mateixa, per no haver fet les coses com s’han de fer.

Des del cap fins avall ja ni parlem. Sota les ratlles del pijama s’hi pot intuir una incerta massa de carn rematada amb dos peus d’ungles mal pintades de vermell.

Les hauria d’arreglar una mica. Agafo els estris de manicura i em disposo a fer contorsionisme. Ben asseguda als peus del llit, m’agafo la cama esquerra amb les dues mans i, sense respirar, diposito el turmell sobre el genoll dret. No veig les ungles, haig d’anar plegant els dits un a un per a llimar-les. La respiració tallada i la cuixa vermella sobre el genoll per la pressió del peu. Quin mal abaixar la cama! Ara l’altra. I després s’han de repetir tots els moviments per a pintar les ungles. Amb dues capes de color!

Visc tota una aventura per poder tenir els peus presentables.

Ja puc respirar amb normalitat i tinc uns peuets la mar de polits, però el meu aspecte no millora.

La pedicura, el posar i treure mitjons i lligar sabates, són el meu esport de risc. Sempre ensopego i haig de lluitar amb la panxa.

Passa el mateix amb la higiene personal. Maldestres moviments de malucs, com en una mal ballada dansa del ventre, bellugant el cul a dreta i esquerra per poder arribar amb l’esponja fins el punt adequat. Complicat, molt complicat!

Per rentar-me els peus faig més equilibris que un acròbata. Sempre amb el perill afegit de relliscar dins la dutxa. Arriscat, molt arriscat!

Sort que encaixo perfectament entre les quatre parets de la mampara que envolta el plat de setanta per setanta.

Tot això dos cops al dia, perquè vius amb la sensació que fas molta més pudor que qualsevol persona no obesa.

I la feina de casa? Les olimpíades. Tinc dificultats per portar la compra des de les botigues, sobretot quan oblido el carret. Dificultats per ajupir-me i netejar el bany, els armaris baixos de la cuina o canviar l’aigua de fregar el terra.

Coses que els no obesos fan amb tanta naturalitat, per a nosaltres són l’esforç i el cansament de cada dia.

Aquests són els pensaments diaris i el dolor de sentir-te incapaç de continuar, el desànim, la depressió i el continu rumiar: Per què no puc?... Per què no en tinc ganes?... No m’ajuda massa tot això.

Respiració profunda... Una altra... Tornem-hi... Res.

El mirall diu que no hi ha canvis, per molt que hi insisteixi.

Es clar que quan surto de la dutxa, vestideta i amb quatre colors a la cara semblo una persona i tot.

Potser que m’hi posi.

Amb l’aigua tèbia lliscant pel meu cos, puc recordar els plàcids banys de sol i mar al nord de l’illa, on he passat unes vacances ben merescudes. He treballat molt, he estudiat encara més.

M’agrada la olor d’aquest xampú i la de la crema suavitzant que m’ajudarà a pentinar-me. “Rica en queratina”, escrit a l’etiqueta de l’envàs. Un percentatge mínim, però alguna cosa farà.

Un cop seca la pell, la meva súper crema hidratant, reafirmant i no sé quantes coses més que s’acaben amb “ant” i que se suposa fan miracles.

A les classes de preparació per a la cirurgia ens han dit que hem de començar a hidratar la pell, a fi de tenir-la més flexible per a la operació i després, per fer-la tornar a lloc tant com es pugui.

A la cara, unes altres cremes específiques pel rostre.

Base clareta, ombra d’ulls verda i una ratlleta molt fina a la parpella superior. Les pestanyes ben negres i als llavis ja m’hi posaré una mica de lluentor sense color més tard, un cop hagi esmorzat.

Se suposa que m’he pintat els ulls de verd pensant en vestir-me d’aquest color, però em ve més de gust la samarreta negra...Com sempre. Agafaré la bossa i les sabates de color molsa.

Torno al mirall de l’armari.

Hi ha una altra imatge, amb barnús, no molt millor que la que acabava de veure. M’hi estic una estona observant i la tristor encara hi és. No puc sortir així al carrer. Em tallo els cabells?... Em faig una cua de cavall?... Potser una brusa més ampla... Tinc gana.

No, no pot ser que tingui gana, no he fet cap esforç per tenir-ne.

Sí, tinc gana.

A la cuina m’estan esperant un suc de taronja, el cafè, les torrades amb melmelada light, una sacarina i un raig de llet. Ho engoleixo amb el mal pensament de que no ho hauria de fer, és massa... O no?

No.

I si també em menjo un plàtan, no passarà res. M’aniran bé el magnesi i el potassi, com que tinc rampes a les cames.

La xocolata negra, sense sucres afegits, també en té de magnesi i un trosset no em farà cap mal.

A la bossa hi fico unes barretes substitutives per si de cas, a mig matí faré un cafè i no vull menjar pastes ni porqueries dolces, tampoc m’agraden. És una gran sort!

Asseguda a la cadira de la cuina, tanco els ulls i em recordo a mi mateixa.

Recordo que, no fa tants anys, no tenia cap importància el meu volum.

I no era tan important, ni hi pensava, perquè era el que havia de ser. Clar, així és fàcil.

Recordo que tot m’estava bé, tot i que jo ja era d’anar de negre. M’agrada aquest “no color”.

He tancat els ulls un moment? O dos...?

Es fa tard. Haig d’anar a comprar, la nevera està buida i tinc dos homes que mengen. Sort d’ells que poden!

Passo un drap per dins de la nevera, ja la vaig deixar neta abans d’anar de vacances, i la poso en marxa.

Una última mirada a la cuina per veure que tot està en ordre.

La cuina, el pitjor lloc de la casa. Aquí hi ha tot allò que em fa por, tot i que tinc molta cura del que compro. Que no sóc de gastar diners en llaminadures ni greixos, em fan fàstic.

Sí, no és cap broma.

Els greixos em fan fàstic i els dolços no em criden massa l’atenció, puc estar-me’n.

I així doncs, pensareu, cóm s’ho ha fet? No ho sé ni jo mateixa.

Fins i tot faig un control escrit del que menjo i no faig trampa, perquè seria absurd fer-me trampa a mi mateixa.

I en aquest llistat ningú veurà ni dolços ni embotits. No hi són, ni a la llista de la compra.

Els iogurts 0%, els formatges light (de tant en tant me’n menjo un rodó de cabra, a la amanida), la llet semi i aigua, molta aigua.

El pa, poc, no m’apassiona. I la meva germana que es passa el dia menjant pa i apa, ben prima. Quines injustícies!

Ben segur que alguna cosa faig malament, però no sé quina és.

Si dinem fora de casa, amb gent que pot veure’m menjar, jo menjo menys, molt menys del que em ve de gust. Així, penso, no poden dir que estic grossa per ingerir massa quantitats. Només em permeto unes postres de nous caramel·litzades amb nata, les poquíssimes vegades que surto a dinar amb el meu marit. Només amb ell.

Sempre demano plats lleugers d’amanides, tot i que a casa les fem cada dia. Però si demano pasta o arròs, per exemple, poden dir que engreixa i no penso donar aquesta satisfacció a ningú. Només quan dinem els dos sols demano un plat de pasta.

Em fa molta vergonya menjar davant la gent.

La vergonya que no tinc, curiosament, d’anar a la platja on ningú em coneix, amb bikini.

En canvi, allà on més o menys saben qui sóc, com a la piscina de la comunitat, ni tan sols hi baixo. Tinc la sensació que tots aquells cossos perfectes em miren i remiren qualificant-me i veuen amb rajos x el que he esmorzat aquell dia.

Ja no és qüestió de bikini o banyador, ocupo el mateix espai d’una o d’una altra manera.

Es tracta de braços, cames, (sobretot cuixes), de pits descomunals despenjats, d’un coll que és el doble o el triple del que hauria de ser amb la seva doble o triple papada.

Es tracta també, d’estirar-me i aixecar-me de la tovallola. M’haig d’agenollar per posar-me dreta. I no puc estar massa temps panxa a terra perquè m’ofega el pes.

Així que, a la platja, em dedico a passejar amunt i avall i no massa estona perquè a sobre, tinc la pell delicada i per molta protecció que li posi, em cremo amb facilitat.

I això és el que he fet aquest estiu, com tots des de fa uns quants anys. Anar amunt i avall i tapar-me del sol i de les mirades.

Com les que haig de suportar al carrer, que sembla que jo sigui la primera i única persona obesa que han vist mai. Et miren de dalt a baix i només els hi falta vomitar de la cara que posen.

La gent no obesa que ens fa aquests menyspreus hauria de viure aquesta situació ni que fos un cop a la seva vida, tan sols uns dies, una setmana. S’ho pensarien dos cops abans de deixar-nos de banda als obesos només pel fet de ser-ho.

I entendrien que, simplement, tenim una malaltia que ens costa controlar. La base del problema, en molts casos, sol ser de caire psíquic i contra això no hi ha dieta que valgui.

Aquesta operació és només un pas, tubs que es tallen i s’enganxen aquí o allà i tot funciona quasi com abans. És el punt de sortida, no ens regalen res.

A partir d’aquí, la feina és nostra.

L’armari i el seu mirall delator.

Per què he menjat el plàtan i la xocolata?

Em deixo caure sobre el llit desfet i em venen ganes de desaparèixer del món, què hi faig jo aquí? Ocupar més espai del que em correspon. Més espai al llit, més espai al sofà, tot l’espai de les cadires i més pels costats. Als seients del autobús i als del metro sempre toco a la persona que va al meu costat, per això moltes vegades no m’assec.

Intento creuar les cames molt dignament per semblar un pèl més femenina, però no hi ha manera. No sé ben bé com denominar aquesta postura. Em veig ridícula reflectida al mirall i torno a posar cada cuixa al seu lloc.

El primer que faré, l’hivern de l’any que ve, serà comprar-me unes botes altes.

Estic farta de dur botins perquè no em tanquen les cremalleres de les canyes. Unes de tacó alt, de pell marró amb alguna sivella.

Deixo de somniar i em disposo a vestir-me.

Definitivament, els pantalons i la samarreta negres. Em fan més prima.

Demà passat tinc visita amb la cirurgiana i l’anestesista. Aquest any d’espera ha passat volant, tot i que en començar les classes i les tandes de proves i proves, semblava tan llunyà...

Tinc por, molta por.

La mateixa por amb la que vaig sortir de la consulta del endocrí, quan em va dir que la millor solució per a mi era la cirurgia. En aquell moment el meu estómac es va encongir amb l’ensurt. Ja es podia haver quedat així per sempre.

Segons el doctor, les meves analítiques estaven bé i, tret de la hipertensió, la meva salut era bona. Traient la hipertensió i la obesitat per sí mateixa és clar, que ara ja sé que és una malaltia crònica. El perill d’engreixar ens envolta sempre als obesos.

Recordo que vaig anar a aquella consulta a través de la meva doctora de família. Ja feia temps que intentava una i una altra vegada fer dieta. La feia bé i m’aprimava uns quilets, però m’avorria i tornaven tots i uns quants més, no fos cas que se sentissin sols.

Em va derivar a l’especialista dient que no veia resultats amb les dietes i que ell em podria receptar medicació per ajudar-me a perdre pes.

Jo no havia pensat mai en operar-me, no ho veia necessari per a mi. Sempre havia pensat que ho podria fer tota sola. Quin error!

Vaig sortir de la consulta tremolant. M’operaven!

Tothom a qui trucava em deia que era el millor que podia fer. Tots coneixien algú que ho havia fet o a algú que coneixia a algú altre que estava operat i estaven molt contents. Tot eren ànims. Poc a poc em vaig tranquil·litzar.

I ara tornem a tremolar.

Ja queda menys pel gran dia i tot són preguntes sense resposta, per molta teoria que hagi rebut. Embolic mental d’un futur abstracte i massa proper.

Quin tipus d’operació serà? Cóm s’acabarà tot això? Podré menjar això o allò?

Menjaré tot allò del que m’he d’acomiadar per si de cas mai més ho puc fer.

Mirant-me al mirall de l’armari, veig la tristor i la por dels meus ulls negres fent les preguntes clau, altre cop. Les que em persegueixen ja fa un temps. Les que em ronden de dia i de nit:

Me’n sortiré? I després què...?

Després tindré una nova oportunitat de ser com era, o millor encara.

Serà molt millor, perquè ara sí que sabré valorar el volum del meu cos d’abans, quan per a mi era tan normal no patir pels quilos que no em sobraven.

I quan han passat ja més de dos anys de la meva operació, la feina està feta i continua. És per sempre. I la faré amb ganes, perquè s’ho val, no serà cap esforç trobar-me bé i sentir-me a gust dins meu.

Vaig  patir una complicació tres dies després de l’operació, quan ja era a casa. Vomitava sang perquè una grapa em va esgarrapar l’estómac per dins.

Set dies d’ingrés sense menjar ni beure, amb dues vies: una pel sèrum i l’antibiòtic, l’altra pel protector d’estómac.

Quatre endoscòpies, tres d’elles sense sedació, per veure com evolucionava.

Onze quilos perduts, una flebitis a cada braç, febre i anèmia.

Sis dies al llit, sense bellugar-me per quasi res. El tercer dia ja em van deixar anar al vàter, acompanyada es clar.

Em rentaven al llit i l’últim dia, quan vaig poder-me dutxar i rentar-me el cap, va ser una alliberació.

Aquell dia, quan em vaig veure al mirall del lavabo de l’hospital, no em coneixia.

Hi havia una cara llarga amb dos ulls immensos, pàl·lida i molt trista.

Amb tot i aquesta complicació, ho tornaria a fer. És el millor que he pogut fer per a mi.

Dins el mirall de l’armari puc veure una nova imatge renovada i molt millor del que esperava. Hi ha una gran mirada alegre que m’observa per dins i per fora, que em veu escollir colors amb seguretat i que s’adona que quasi tot m’està bé.

Roba de colors clars. Botes altes de canya llarga i sivelles, en pell color marró.

La pell hidratada amb bon aspecte, lluent, com els cabells. I quasi sense maquillar, que ja no cal que m’amagui darrere dels colors.

Sentir-me lleugera a l’hora de vestir-me o posar i cordar sabates.

Com vaig plorar aquell dia que em vaig sorprendre amb les cames creuades!

No sé quant temps portava en aquella postura i en descobrir-me així, ho vaig dir a tothom.

I quina facilitat per ajupir-me i pintar-me les ungles dels peus, sense perdre l’alè.

 L’embolcall de la doble persona que m’envoltava ha desaparegut, ha caigut pel seu propi pes i a sota he trobat, per fi, la meva jo.