IMATGES (1er. premi narrativa breu, el Congrés-Indians 2012)

Truquen a la porta.

Ja és aquí.

Avui no l’he vist venir. La mare no m’ha deixat sortir al jardí, plou.

Segur que m’ha portat alguna cosa. Sí. Se m’atansa amb un cansat somriure i m’agafa a coll.

Dec haver dit alguna cosa graciosa perquè tots dos riuen.

Què és? Sembla un pal dels que cauen dels arbres. El fa córrer sobre un paper que s’embruta...Quina bajanada! I això m’ha de fer gràcia?

Ho provaré després perquè ara no tinc temps, la mare m’ha fet el sopar.

Fa una estona m’ha ficat dins l’aigua calenta, escumosa i olorosa i em feia carícies amb una esponja color marró.

Això que menjo està bo però, no sé, cada dia ho trobo menys dolç i més espès. La llum del sostre fa ombres estranyes sobre la taula, parada amb les estovalles de fil i la vaixella blanca que li van regalar el avis a la mare. Mengen poc a poc i parlen en veu baixa.

He tastat el pal que m’ha dut el pare, té mal gust. Li he donat uns cops sobre la taula però no fa cap soroll especial. Llavors, el pare, ha agafat la meva mà i l’ha fet rodolar sobre el paper. En sortien rodonetes y ones llargues que anaven amunt i avall. No està malament.

Me’l he mirat per tots cantons i encara no li veig res d’especial, només surten ratlles quan el mou el pare, jo no en sé.

Les postres! Tenen gust de llet. Hi ha unes cosetes blanques que no sé què són, la mare hi ha posat sucre i està molt bo.

I després de sopar jo me’l miro, el pare, que beu aigua negra d’una tasseta i l’escolto com parla i em mira. No l’entenc, però m’agrada.

De cop canvia la veu i sembla la de la mare i fa ganyotes o fa veure que s’espanta o m’espanta a mi... És divertit, però no sé què diu.

La mare riu i s’amaga rere les seves mans, però jo la veig.

El pare em torna a mirar i parla poc a poc. I aquesta conversa que té amb mi i que jo no entenc, es va fent més i més suau fins que calla.

Me’l miro, li toco les orelles, bufa i fa sorolls amb el nas.

On és la mare? El pare no parla però sento que els plats i els coberts es belluguen a la cuina.

Ja fa estona que el pare dorm sota meu i la mare em fica al llit.

Dos quarts de set del matí. Què difícil és sortir del llit si te’n vas a dormir tard! Eren quasi les dues de la matinada quan deixava els llibres. Nervis. No puc esmorzar.

Vaig fent repàs de tot mentre em faig la trena del cabell davant el gran mirall del rebedor.

M’agrada més pentinar-me aquí, així em veig sencera i em miro i em torno a mirar...Però avui no, avui penso, repasso i em poso molt nerviosa.

La trena està torta. La mare la torna a fer.

La roba de l’escola no és gens bonica, però ens la fan dur. A la mare sí que li agrada, diu que així gastem menys en roba i em vol convèncer que estic la mar de maca. No s’ho creu ni ella, això...

L’uniforme fins sota els genolls i allà hi comencen els mitjons.

I les sabates? Planes i marrons, semblen d’home. Lletges, molt lletges!

Les nenes més grans no la porten, aquesta roba. Cada dia un vestit i sabates de taló sense mitjons.

I es pentinen com volen, fins i tot amb els cabells sense recollir o amb cintes de colors. Jo també ho faré quan sigui gran.

Però avui no em preocupen aquestes coses que altres dies em fan venir ganes de no sortir al carrer. Avui és un dia molt especial, important, decisiu diria jo. M’estic jugant les vacances amb els pares.

Si passo aquest curs, el pare m’ha promès un viatge, una passejada en vaixell per veure les illes, se’n diu creuer.

Ja veig el mar, verd i blau, fort i en moviment, immens...escumós i olorós com l’aigua de la banyera quan em banyava la mare.

Ho vaig dibuixar tot al meu quadern, a llapis, un llapis tou i molt negre quasi carbonet, deixant espais en blanc per simular l’escuma que fan les ones quan el vaixell trenca el mar. I les illes que, desde lluny, semblen muntanyes sobre l’aigua dibuixant l’horitzó.

I el nostre jardí, des d’on veia arribar el pare quan tornava de la feina, amb el seu cansat somriure. Allà hi ha un ametller i un llimoner i una mimosa prop de la porta, que omple la llar de dolç perfum.

A la meva llibreta també es pot veure la meva casa, la casa dels pares, petita i blanca amb finestres blaves plenes de flors de les que el pare en tenia molta cura. Acollidora, tant, que molt sovint era plena de gent.

La gent no la dibuixo, no en sé de fer les cares, no em surten. Dibuixo coses, el pare se les mira i somriu.

Tres cops l’any els avis ens visiten i per a mi són dies de festa encara que hagi d’anar a escola.

La mare fa uns dinars molt especials aquests dies, que sempre acaben amb dolços i regals.

Els meus regals són, quasi sempre, llapis negres i de molts colors i unes llibretes molt grans per dibuixar on m’hi cap tot.  Tot menys persones, perquè no en sé de dibuixar gent. 

Les persones ja no hi són. Només queda la casa. S’han acabat les festes, els Nadals i aquelles eternes reunions familiars i d’amics.

Gent que ja no hi és, van fugir quan la mare es va quedar sola. Aquell dia també hi havia enrenou a casa nostra, però ningú reia.

La mare dreta, ben dreta, tota de negre, no plorava.

Tot ho va fer ella. I tothom se la mirava.

Estava trista i enfadada amb el pare, perquè va marxar massa aviat.

Què faria ara ella?

El va vestir amb la roba de mudar, les sabates ben lluentes. Pentinat. No semblava cansat, però dormia i somreia com sempre.

Com voldria tenir el seu somriure en els meus quaderns!

Què lluny queden els banys escumosos i olorosos de la mare, la casa blanca i blava plena de flors, els llibres, el nervis que no em deixaven ni dormir ni menjar, ni tant sols pentinar-me bé...

I tot està en els meus quaderns, bé, no tot, em falta el somriure del pare perquè mai no em va sortir bé dibuixar cares.

I a la meva edat, a punt de ser àvia, penso que els meus fills tenen els meus records, de quan veien al seu pare tornant a casa cansat de la feina, records dels banys d’aigua calenta, escumosa i olorosa, de las carícies de l’esponja natural color marró, com ho feia la mare, de les textures i els sabors, de les cares i els somriures.

Tinc el cap ple dels meus records d’infantesa. Es poden veure en els meus quaderns “tacats” amb el carbó d’aquell pal que jo no coneixia i que el pare em va portar, quan tornava de la feina amb el seu cansat somriure.

I per poder conservar i compartir aquells records, vaig fer aplec de totes les imatges d’aquella vida i les vaig ordenar en el temps, una darrera l’altre, des dels grisos fins als colors i les vaig col·locar dins d’una capsa de galetes.

La capsa de llauna, pintada i rovellada, plena de postals de tants viatges i fotografies de quan vaig néixer, les meves vestida amb l’uniforme de l’escola, les fotos del creuer, el viatge de noces al poble en la casa dels pares, les dels meus fills i el somriure del pare.

I ara els meus fills el veuen  en imatges i l’enyoren sense haver conegut  l’avi, el pare.